En el medi natural un arbre pot arribar tranquil.lament a superar els 100 anys, aquest mateix arbre en zones periurbanes pot arribar als 20-40 anys i dins del nucli urbà potser fins a uns 10-15 anys.
Aquesta longevitat és en referència a la seva vida útil, temps que passa entre la seva plantació i la pèrdua del caràcter o característiques de la varietat per la qual es va plantar.
Està clar que l’entorn influeix en el seu estat general però el que realment té una influència directa a la durabilitat de la seva expectativa de vida és el factor humà.
Un arbre, com a ésser viu, neix i creix fins arribar a la maduresa, llavors ja no creix o ho fa de manera imperceptible, a partir d’aquí manté el més sa possible el que la natura li ha donat.
L’arbre en la seva primera etapa de creixement utilitza l’energia per créixer, reproduir-se mantenint tots els teixits vius per poder resistir millor plagues i/o malalties. L’arbre madur quan ja ha parat de créixer necessita enmagatzemar tota l’ energia per fabricar teixit nou per mantenir tota l’estructura que ha anat formant durant molts anys.
Si aquest arbre madur/vell es poda amb excés es veu forçat a gastar aquesta energia per tornar a créixer, cosa que per naturalesa no li pertocaria, i a compartimentar ferides generades per una poda agressiva. Això doncs disminueix molt la seva capacitat de mantenir la seva estructura principal i això provoca en molts casos envelliments prematurs i menys capacitat de resistència a plagues i malalties.
Crec sincerament que si molts d’aquest arbres madurs mal gestionats en quan a la poda tinguessin l’opció de deixar per escrit UNES VOLUNTATS ANTICIPADES, molts d’ells s’estimarien més que els tallessin i morir amb dignitat que anar allargant una agonia de fracàs estructural no volgut.